primer post

En el nostre entorn cultural abunden les cites i frases que destaquen la importància de la memòria en la lluita per la transformació social: “Qui escriu la història controla el futur” diem i pensem. I ens indignem per l’ús manipulador i prepotent que els vencedors fan de la memòria, pel desimbolt cinisme amb què reescriuen la realitat, per la crueltat amb què assassinen, amb les víctimes d’ahir, la veritat.

     Sabem – i a vegades diem – que la nostra lluita és una etapa d’un camí que ve de molt i molt lluny, molt més lluny fins i tot dels albors del capitalisme i del seu domini dement sobre la vida. Un camí que va començar el mateix dia en què uns homes es van elevar per sobre els altres humans i la natura, i que uns altres s’hi van rebel·lar.

I és un camí que no acabarà amb les nostres vides, amb els nostres ara i aquí, i s’endinsarà en un futur que sempre somiem proper, immediat, a tocar, i que en canvi serà potser llunyà, molt llunyà, però cert.

     Necessitem aquesta visió àmplia, respiració que abasta l’ahir i el demà. La necessitem i la devem: a la gent que va lluitar, que va patir, que va arriscar i perdre. I a la gent que vindrà. Per respecte. Per solidaritat amb qui lluita avui, que ho va fer ahir, que ho ferà demà. Per la dignitat de tots.

La memòria no és només record, dades, informació preciosa, eina. És valor, emoció, espiritualitat. Comunió de principis i esperances que trascendeix el temps.

La memòria ens dignifica, si. Inscriu els nostres petits esforços, les nostres ínfimes batalles en una guerra formidable, decisiva, amb cadències èpiques. Amplifica la idea de “nosaltres” molt més enllà de la corporeitat, dels desitjos i pors que com a individus sentim. Va de bracet, la memòria, amb l’esperança de felicitats comunes i l’orgull d’heroïsmes passats.

Però els poders, des de sempre, han intentat neutralitzar-ne el potencial imposant la seva – versió espúria, artificial -, elevant-la als altars de la oficialitat i relegant la nostra al silenci, cobrint-la de mentides o, més recentment, momificant-la en espais museístics o en la fredor asèptica de l’acadèmia.

I nosaltres ens hi conformem. Rares vegades plantem cara. Són ben poques les organitzacions o els àmbits de l’activisme actual que no caiguin en la trampa del presentisme, del considerar el passat mort, inservible o un simple mitjà per donar una dimensió una mica més “culta” al propi activisme.

Quan va bé la memòria es vista com una eina de combat, o un terreny de lluita.

I curiosament solen ser el sectors més radicals, els hereus més directes dels derrotats de les generacions anteriors, que mostren menys interès, fora de revendicacions rituals, per recuperar el fil que ens connecta amb els pares i els avis ideals.

    L’explicació rau potser en un equívoc: que la batalla per la memòria, de la memòria no porta implícits objectius ni formes subversives de l’existent. És un error que una atenta mirada enrera permetria esmenar: no hi ha terrenys ni formes de lluita social més o menys radicals, només ho són els objectius i les intencions. Ho entendriem si escoltessim qui va jugar-se la vida i la seguritat per una paraula, per un dret, per un principi, per un tros de pa que no era simple pa sino una idea. Radicalisme de persones que amb la mateixa serenor ensenyaven a escriure, cultivaven camps o impugnaven armes.

   A vegades els promotors d’iniciatives com taules rodones, exposicions, rutes, querelles, homenatges sentim en el nostre entorn polític una certa sorpresa i fins i tot blasme: per ocupar-nos de temes estemporanis “quan hi ha tantes urgències”, per utilitzar “institucions del sistema”, per esmerçar esforços en activitats que “total no serviràn per a res”.

I mai responem que molt al contrari, aquesta tasca hauria de ser transversal, omnipresent en el nostre dia a dia. Que la pugna pel nom d’un carrer, per una làpida, per la revisió d’un judici a un condemnat és l’acte indispensable que alimenta la nostra ànima de comunitat en lluita.

Mai responem que si abandonem als “altres”, poders o professionals, governants o historiadors “neutrals”, la cura de la nostra herència ètica acabarem essent mereixedors de la misèria del present.    Ens equivoquem.