En el nostre entorn cultural abunden les cites i frases que destaquen la importància de la memòria en la lluita per la transformació social: “Qui escriu la història controla el futur” diem i pensem. I ens indignem per l’ús manipulador i prepotent que els vencedors fan de la memòria, pel desimbolt cinisme amb què reescriuen la realitat, per la crueltat amb què assassinen, amb les víctimes d’ahir, la veritat.
Sabem – i a vegades diem – que la
nostra lluita és una etapa d’un camí que ve de molt i molt lluny,
molt més lluny fins i tot dels albors del capitalisme i del seu
domini dement sobre la vida. Un camí que va començar el mateix dia
en què uns homes es van elevar per sobre els altres humans i la
natura, i que uns altres s’hi van rebel·lar.
I és un camí que no acabarà amb les
nostres vides, amb els nostres ara i aquí, i s’endinsarà en un
futur que sempre somiem proper, immediat, a tocar, i que en canvi
serà potser llunyà, molt llunyà, però cert.
Necessitem aquesta visió àmplia,
respiració que abasta l’ahir i el demà. La necessitem i la devem:
a la gent que va lluitar, que va patir, que va arriscar i perdre. I a
la gent que vindrà. Per respecte. Per solidaritat amb qui lluita
avui, que ho va fer ahir, que ho ferà demà. Per la dignitat de
tots.
La memòria no és només record,
dades, informació preciosa, eina. És valor, emoció,
espiritualitat. Comunió de principis i esperances que trascendeix el
temps.
La memòria ens dignifica, si. Inscriu
els nostres petits esforços, les nostres ínfimes batalles en una
guerra formidable, decisiva, amb cadències èpiques. Amplifica la
idea de “nosaltres” molt més enllà de la corporeitat, dels
desitjos i pors que com a individus sentim. Va de bracet, la memòria,
amb l’esperança de felicitats comunes i l’orgull d’heroïsmes
passats.
Però els poders, des de sempre, han
intentat neutralitzar-ne el potencial imposant la seva – versió
espúria, artificial -, elevant-la als altars de la oficialitat i
relegant la nostra al silenci, cobrint-la de mentides o, més
recentment, momificant-la en espais museístics o en la fredor
asèptica de l’acadèmia.
I nosaltres ens hi conformem. Rares
vegades plantem cara. Són ben poques les organitzacions o els àmbits
de l’activisme actual que no caiguin en la trampa del presentisme,
del considerar el passat mort, inservible o un simple mitjà per
donar una dimensió una mica més “culta” al propi activisme.
Quan va bé la memòria es vista com
una eina de combat, o un terreny de lluita.
I curiosament solen ser el sectors més
radicals, els hereus més directes dels derrotats de les generacions
anteriors, que mostren menys interès, fora de revendicacions
rituals, per recuperar el fil que ens connecta amb els pares i els
avis ideals.
L’explicació rau potser en un
equívoc: que la batalla per la memòria, de la memòria no porta
implícits objectius ni formes subversives de l’existent. És un
error que una atenta mirada enrera permetria esmenar: no hi ha
terrenys ni formes de lluita social més o menys radicals, només ho
són els objectius i les intencions. Ho entendriem si escoltessim qui
va jugar-se la vida i la seguritat per una paraula, per un dret, per
un principi, per un tros de pa que no era simple pa sino una idea.
Radicalisme de persones que amb la mateixa serenor ensenyaven a
escriure, cultivaven camps o impugnaven armes.
A vegades els promotors d’iniciatives
com taules rodones, exposicions, rutes, querelles, homenatges sentim
en el nostre entorn polític una certa sorpresa i fins i tot blasme:
per ocupar-nos de temes estemporanis “quan hi ha tantes urgències”,
per utilitzar “institucions del sistema”, per esmerçar esforços
en activitats que “total no serviràn per a res”.
I mai responem que molt al contrari,
aquesta tasca hauria de ser transversal, omnipresent en el nostre dia
a dia. Que la pugna pel nom d’un carrer, per una làpida, per la
revisió d’un judici a un condemnat és l’acte indispensable que
alimenta la nostra ànima de comunitat en lluita.
Mai responem que si abandonem als
“altres”, poders o professionals, governants o historiadors
“neutrals”, la cura de la nostra herència ètica acabarem
essent mereixedors de la misèria del present. Ens equivoquem.
Nessun commento:
Posta un commento